Diguem les coses pel seu nom: Monàrquics i Republicans

El poder atribueix significats als mots, a les accions i a les idees, funció que els sociòlegs anglosaxons anomenen efecte Humpty Dumpty, un personatge de l’obra «Through the Looking-Glass» d’en Lewis Carroll:

«”No veig què vol dir això de glòria,” digué Alícia.

Humpty Dumpty somrigué desdenyosament. “Ni ho veuràs fins que jo no t’ho digui. Significa que “és un argument que et deixa bocabadada”—”

“Però glòria no significa “un argument que et deixa bocabadada”—” objectà Alícia.

“Quan jo uso una paraula,” féu Humpty Dumpty, en un to més aviat desconsiderat, “vol dir exactament el que jo decideixo que digui —ni més ni menys.”

“La qüestió és,” féu Alícia, “si es pot fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents.”

“La qüestió és,” féu Humpty Dumpty, “qui mana —amb això n’hi ha prou.”»

I atès que encara som sota el poder espanyol adoptam, sense ni adonar-nos, la seva terminologia en referir-nos al conflicte que tenim amb el dit poder. Ells es reserven mots càlids i/o civilitzats com ara constitucionalistes o unionistes, i ens blasmen dient-nos independentistes o separatistes, mots disruptius i/o antisocials.

Per contra, el nostre plet amb el poder espanyol es basa en la creació d’una república balear, tot abandonant una estructura d’estat obsoleta, la monarquia espanyola. La part més potent de l’efecte Humpty Dumpty que ens domina és, justament, l’ocultació de la monarquia espanyola. I no veiem que l’escut d’Espanya conté a la seva part central les flors de lis que identifiquen l’estirp borbònica, ni sentim que el seu himne «nacional» és la marxa militar de la guàrdia de la defensa personal de la família reial. Igual com hom parla de l’Aràbia saudita o del Marroc alauita, noms de territoris amb el llinatge de la família reial, podríem parlar de l’Espanya borbònica, afegint-hi el nom de la família que pretesament és la «propietària» del territori i de les persones que hi conté.

Cal remarcar, d’altra banda, que el topònim Espanya, la romana Hispania, és la designació original i tradicional de la Península Ibèrica, tot i que Castella ha aconseguit usurpar el nom Espanya, com els EUA han monopolitzat el nom d’Amèrica. Per això el nostre rei fundador, En Jaume I, bravejava d’esser l’únic rei de la Península que tenia un reialme extrapeninsular, el nostre: «E, pus Déus nos ha feita tanta de gràcia que ens ha donat regne dins en mar, ço que anc rei d’Espanya no poc acabar». Així, idò, les nostres Illes són actualment, per conquesta o cessió (Menorca), del Regne de Castella, modernament dit d’Espanya, però no són Espanya.

I encara més, el cap de l’estat de la monarquia espanyola, a diferència de molts d’altres caps d’estat europeus, no sols és un títol hereditari, vitalici i no elegit democràticament, sinó que la seva persona «es inviolable y no está sujeta a responsabilidad» (Art. 56.3 de la Constitució espanyola del 1978) i encara sort, perquè a la segona Constitució espanyola, la del 1812 (dita de Cadis), la submissió i el servilisme encara eren majors: «La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad» (Art. 168). Naturalment, per fer prevaldre el domini d’una sola persona damunt les altres cal divinitzar-la o sacralitzar-la, en major o menor grau. A la història europea, la nostra pròpia història, la monarquia, o govern d’una única persona vitalícia i per herència, es contraposa a república, república que en els nostres temps adopta a Europa el sistema democràtic de representació.

En conclusió, els partidaris del poder espanyol, per molt que s’amaguin rere designacions com constitucionalistes o unionistes, són de fet monàrquics, i els qui ens volem alliberar d’aquest poder som els contraris, els republicans. En essència, és un plet entre republicans (balears) i monàrquics (espanyols). Els partits netament espanyols (PP, PSOE, Ciudadanos, etc.) no s’empatxen gens de defensar la monarquia. Tant els partits sucursalistes dels de Madrid, com ara el PSIB, com els partits autòctons balears, caldria que afinassin el seu grau de servilisme cap el monarca espanyol, la seva família i la seva cort durant les seves vacacions estivals al nostre Arxipèlag.

La visió de la nostra situació política seria més clara usant aquesta terminologia, republicans i monàrquics, sistemàticament, perquè és senzilla, ben entenedora i, sobretot, sobretot, molt exacta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.