Imatges i vídeo de l’acte d’homenatge a les víctimes de la repressió feixista a Son Coletes

Amb molta gent d’empeus a causa de la nombrosa assistència de públic a l’acte, presentat per la periodista Mercè Pinya, ha tengut lloc un any  més al cementiri de Son Coletes de Manacor aquest homenatge a les victimes de la repressió feixista espanyola.

El guió de l’acte ha comptat amb les paraules dels membres d’Arran, Àngels i Pau, que han parlat de l’agressió als dret de llibertat d’expressió i ha continuat amb la música de na Lara Gelabert i en Pau Mas que han interpretat “Corrandes d’exili”. Tot seguit ha tocat el torn a les gloses del jove glosador Sebastià Adrover, per continuar Maria Àngela Riera ha interpretat amb la seva flauta travessera El cant dels Ocells de Pau Casals. L’acte ha continuat amb la lectura del manifest del Comité de Son Coletes per part de la professora Marta Sancho, manifest que podeu llegir sencer al final d’aquest article, que ha continuat amb la interpretació de Grândola, Vila Morena per part de na Lara Gelabert i en Pau Mas. Per cloure l’acte s’ha procedit a la mollada de coloms, acompanyada per la música de les xeremies.

Si voleu veure algunes imatges d’aquest homenatge, clicau aquí. Tot seguit podeu veure el vídeo.

Tot seguit podeu llegir el manifest del Comité de Son Coletes, extret directament del perfil de Facebook del mateix comité, i que avui ha llegit Marta Sancho:

 

“Els Borbons són uns lladres. Són uns lladres, els Borbons. Us ho deim així, de dues formes diferents, perquè es comprengui que no hi ha ambigüitat en les nostres paraules. I que no són mera retòrica, les nostres paraules, sinó branca esponerosa d’una idea de llibertat, de solidaritat, de memòria, de justícia.

Els Borbons ja eren uns lladres, abans de l’adveniment de la II República Espanyola. El lladrocini els és consubstancial. Qualcú que arriba sistemàticament al poder, generació rere generació, només per ser fill de qui és, s’esdevé, irremeiablement, un lladre de naixement. Ho és Felip. Ho és Joan Carles. I ho era Alfons abans del 1931.

Però a l’Estat espanyol, més enllà de les persones que protagonitzen aquesta vergonya medievalitzant i retrògrada, la monarquia és també representant d’una tirania que reprimeix fins a l’ofec qualsevol expressió de dissidència respecte del poder establert. Representa, així mateix, la monarquia, la pervivència de privilegis per als poderosos, el sosteniment de la corrupció com a marca indestriable del sistema, les xarxes clientelars i d’interessos…

Volem recordar aquí i ara Miquel Palmer, Simonet, el jove manacorí de devuit anys que va ser afusellat el 1936 a Manacor. Dibuixava. En Simonet era un dels il·lustradors de la revista Nosotros i del seu carbonet en sortien divertides caricatures dels poderosos del moment, de vegades aspres, d’altres mordaces, en el camí que mena de la ironia al sarcasme. Per això el mataren.

Vuitanta-dos anys després, Josep Miquel Arenas Beltran, Valtònyc, raper de la Pobla, està a punt d’entrar a presó amb una pena de tres anys i mig per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona. Una vergonya. Una situació que ens revolta i ens recorda que aquestes vuit dècades ens haurien d’haver situat en el paradís de la llibertat d’opinió i d’expressió, i que, en canvi, ens han menat a un cul-de-sac dictatorial on es rapinyen la intolerància amb la ignorància, l’odi amb el rancor, els complexos amb la inseguretat.

Ho ha dit i ho pensa, Valtònyc: “Em podeu tancar a mi, però no aconseguireu tancar les meves idees”. Són les paraules de la víctima cap al repressor. Les mateixes paraules que suraven en els ulls a punt d’aclucar-se de l’adolescent Miquel Simonet. Perviuen encara avui les seves idees de llibertat aquí, entre nosaltres, i som nosaltres qui les enlairam per recordar-lo a ell i a tots els qui com ell moriren a mans del feixisme l’any 1936, l’any 1937, 1938, i tots els anys que han vengut després.
Aquest darrer any ha estat un any de joia estroncada. Amb entusiasme i coratge, amb enveja sana, i esperant poder-los agafar la mà, hem viscut com els germans de Catalunya proclamaven una nova república. Amb determinació i enginy, votaren l’1 d’octubre, malgrat els esforços inútils i ridículs de l’Estat per frenar la voluntat de tot un poble. Han volgut mascarar de violència el moviment sobiranista i republicà català, quan l’única violència que han vist els ulls de tot el planeta ha estat la que han exercit els cossos repressors de l’Estat sobre els votants indefensos. Han volgut sembrar els nostres camps amb mines de por.

L’Estat espanyol avui és més a prop de Turquia que no de França o Portugal. Homes de pau a la presó, valents Heracles de la paraula i la idea, militants de la pau. L’autonomia catalana, suspesa. Les eleccions, forçades, repetides i guanyades una altra vegada pels republicans sobiranistes, tot i tenir a la presó o a l’exili els principals candidats.

Ja ho ha dit la vella Europa: no hi ha rebel·lió, perquè no hi ha violència. L’Estat espanyol és un estat repressor sense escrúpols, però només quan se sent qüestionat. Neofeixistes espanyols assassinaren Guillem Agulló. Vint-i-cinc anys després de la seva mort, els salvatges que el mataren continuen en llibertat.

No tenim por. No callarem. I no passaran. Convidam la família reial espanyola a partir. Convidam l’Estat a refundar-se, a comprendre que ha acabat un cicle, que cal abolir els privilegis dels poderosos i que cal un reconeixement definitiu de la voluntat dels pobles que el formen.

Perquè són uns lladres, els convidam a partir. Perquè ens roben cada dia de les seves vides, volem que se’n vagin. Cap dels qui som aquí, ni cap dels qui no hi han vengut, els ha triats perquè hi siguin.

L’adéu dels Borbons seria la primera nova passa més cap a l’urgent exercici de justícia i reparació històrica que ens cal fer. Els represaliats l’any 1936 ens ho agrairan sempre des de la seva fossa eterna, des d’on s’alcen digníssimes les idees que defensaren fins a la mort.

La segona, vuitanta-dos anys després, seria l’inici de les diligències necessàries per poder recuperar les restes dels represaliats a Manacor: aquí a Son Coletes, al cementeri del pla d’en Mas i també a Porto Cristo. Sabem que és complicat, però no volem que es perdi per no haver-ho provat.

I acabam amb la tercera: si hi ha víctimes, hi ha botxins. Sabem els noms dels qui moriren. Però mentre no diguem alt i clar els dels qui mataren romandrem en una situació de sotmetiment al poder, que tant s’assembla avui al del 1936. Els noms dels assassins han de ser acompanyats per sempre d’aquest santbenet vergonyant. No podem callar pus, els morts d’aquí a baix no es cansen de clamar: justícia, justícia, justícia. Facem-ho tenir ver: per ells, i per la república!”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada