Lleopoesia a l’infinit

Diuen que no hi ha fi
que la vida és temps dins la boira
que els horitzons criden de puntetes
que la mar cau dins el buit

Diuen que la mort és un tornar néixer
que el néixer crea nostàlgies
record de sentits d’olivera
que ens marquen amb taca de sang

Diuen que hi ha sortida a la llum
que la foscor pinta de colors la distància
que el recorregut s’amaga baix terra
aclamant al infinit una oportunitat

Diguin el que diguin
la superació de l’ésser humà
és infinitament aleatori
al sentit de les paraules

Diuen……
Que diguin el que vulguin

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.