Pacifisme sí, passivitat, no

Ara que com més va més n’hi ha que se barallen, uns a favor i uns en contra, sobre la persecució televisiva, policial i judicial dels líders catalans com si fossin criminals, de vegades pens que aniria bé que tothom cercàs una manera de dir lo que pensa sense mossegar-se la llengua però igualment sense ofendre el qui pensa diferent ni barallar-s’hi.

Per començar, crec que la sortida d’una brega no és mai esclafar l’adversari sinó cercar-hi un acord. Si tenim ben present aquest principi, resultarà més senzill tenir-hi comunicació. És que sense comunicació, no hi ha acord possible ni cap sortida.

Hem d’evitar en tota conversa, de paraula o escrita, cridar, insultar o fer cara d’emprenyats. La cara d’emprenyats i els ulls d’odi, el to de veu alt i aspre, l’insult, la violència verbal, són la primera passa de cap a la violència física. Com deia En Gandhi, “l’autèntica fortalesa no prové de la força física, sinó de la voluntat indomable”. Així és que hem de cercar dir lo que pensam d’una manera elegant. Així demostrarem convicció. No ràbia. No triomfa a la llarga el qui crida o pega més fort, sinó el qui té més traça per conversar, per seduir, per convèncer. En conversar amb qualcú que pensa diferent, va bé mirar-lo als ulls, amb el front relaxat i les celles mortes, no arreveixinades per amunt com si anàssim a mufar, com n’he vists que fan de vegades. I va bé adesiara anomenar-lo pel seu nom. Per exemple: “-T’entenc, però jo ho veig d’una altra manera, Jaume”. També va bé cercar cada dia un lloc i una estona de silenci per recuperar la pau interior i la serenitat i la força que hem de menester per no ficar-nos massa dins el cap el conflicte. Hi ha vida fora del conflicte.

Desconnectem-ne una estona diària per tornar-hi entrar amb serenitat i amb frescor.
Sempre hem d’estar disposats a donar la raó en qualque punt en què coincidiguem molt o poc amb l’interlocutor. Això és la primera passa per avançar cap a un acord. Tothom té la seva part de raó. Poques vegades n’hi ha un la tengui tota i un altre que no en tengui gens. Si no amolla gens cap dels dos, és impossible trobar cap punt de trobada. Si som flexibles en els punts en què podem amollar, guanyam reconeixement i respecte de l’adversari. I així ens feim més respectables i forts en altres punts que trobem més fonamentals.

Si lluitam per una causa que trobam justa, no hem de caure en el joc brut. No aconseguirem justícia si feim brutors ni si en deim. No farem triomfar la veritat que creim a partir de les mentides. No ens guanyarem el respecte de l’adversari a partir de l’odi. Si arribam a un resultat, aquest dependrà del llenguatge que haurem fet servir i els fets que haurem duits a terme. Només el joc net fa triomfar una causa justa. La lluita sense respecte ens fa repelencs, malsofrits i destructius.

Però també convé anar alerta a caure mai en la passivitat davant la injustícia i la destrossa que veim ara de drets humans que donàvem guanyats per sempre, com els d’expressió, de reunió i de manifestació pacífica. Davant un conflicte, hem d’actuar. No ens podem arrufar ni fer el sord ni romandre-hi mans plegades ni fugir-ne. La passivitat ens fa còmplices de la injustícia.
Conservem les relacions amistoses o familiars maldament hi tenguem discrepàncies ideològiques. Encara més: no hem de tenir por de cercar-hi ocasions de diàleg, de contacte personal. És tota una experiència cercar i trobar maneres d’escoltar-nos i de comprendre’ns uns als altres. Això no vol dir que hàgim de convèncer ningú. Ni tampoc que ens hàgim de deixar convèncer per ningú. Hem de ser capaços de conviure des de la discrepància, sense necessitat de renunciar cap part de les dues a les seves conviccions. Respectem tothom, tant si pensa igual com diferent. L’odi a l’adversari és molt destructiu i fa més mal al qui en sent que no al mateix l’odiat. L’adversari ha de percebre que lluitam per unes idees diferents de les seves, però que, a ell, no li volem gens de mal ni li’n farem. La lluita noble per uns ideals és compatible amb el respecte personal cap als qui no els comparteixen ni hi estan d’acord.

Cerquem sempre la veritat. Anem alerta a enganyar els altres. Això seria la pitjor manera d’enganyar-nos a nosaltres mateixos. Hem de fugir com de la pesta de la caparrudesa de mirar les coses sempre només així com les pinten a les mateixes televisions i diaris. Sempre hem d’estar oberts a escoltar altres maneres d’enfocar el conflicte, el món i la vida.

Crec que, si seguíem tècniques com aquestes per defensar lo que creim, tocaríem carregar-nos de força pacífica. I, sobretot, experimentaríem una manera enriquidora d’entendre el món i de viure les relacions amb les persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

%d bloggers like this: