Una sèrie i una pel·lícula que, tot i no semblar-ho, tenen molts de lligams en comú

Més de 500.000 morts són els que es calculen que va produir l’Oxycontin als Estats Units, més que tota la població de Palma i la seva area metropolitana juntes. La història d’aquest fàrmac des dels seus inicis fins a la fi de la seva comercialització, centra l’atenció de Dopesick (Disney+).

Una de les fites més destacables d’aquesta sèrie és, des del meu punt de vista, mostrar l’adicció que provocava l’Oxycontin als seus consumidors sense entrar en el sensacionalisme que molta gent cerca en el patiment dels altres, i que m’ha recordat a certes escenes del Manacor de finals dels anys 80 i principis dels anys 90 durant l’auge de l’heroïna.

El repartiment l’encapçala en Michael Keaton, un metge que passa de receptar el medicament, a consumir-lo i quedar-hi enganxat. Una altra similitud amb l’heroïna és que el seu “mercat inicial” era la gent d’un nivell social tirant a baix, que es qüestionava poc les decisions i amb uns ítems ideològis preestablerts: “has de fer feina a la mina”, “has de creure en la religió”, “els estudis no estan fets per tu”… però que a causa de la seva alta adicció va atravessar aquest “món”, arribant també de forma minoritària a capes més altes de la societat.

De fet és la mateixa gent, i aquesta és l’altra recomanació que us faig avui, que va caure a la trampa de les hipoteques durant la primera dècada d’aquest segle. Bancs que donaven doblers a gent que sabien que no podria pagar -al film hi entrevisten entre d’altres a una ballarina d’un saló de nit que ja ha perdut el compte de les hipoteques que ha firmat i de les propietats que té encara que el seu sou és dels més baixos que hi ha-, perquè sabien que els estats no els deixarien fer fallida, els mateixos estats (units) que tot i posar una multa a Purdue Farma pel seu Oxycontin, els varen lliurar d’anar a la presó a causa del poder que tenien els favors mutus entre els cercles de poder i la familia Sackler, propietària de la farmacèutica.

La pel·lícula de la que parlam és La gran aposta (2015) i compta amb un repartiment de luxe: Christian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling i Brad Pitt, a una gran pel·lícula que tot i això no va tenir massa bona premsa allà dessà de l’oceà, ja que mostrava els defectes dels estaments estat-unidencs i de part de la seva societat, en lloc de fer-nos creure que allà tot és genial i està ple de gent bellíssima i de super-herois.

Tots tenim la roba estesa, no vull dir que nosaltres no puguem caure amb qualcuna de les pròximes estafes de gent sense escrúpols i pròxima al poder, però el qüestionar-se les coses unes quantes vegades i investigar l’orígen de “l’oferta” abans de caure-hi, sempre ens pot evitar molts de mal de caps. Ep, i també m’agraden les pel·lícules de super-herois i de fantasia en general, però hem de saber distingir la realitat de la ficció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

%d bloggers like this: